Sukkwan Island, David Vann, 2008.
Amb Sukkwan Island ve de gust començar amb un comentari purament subjectiu:
“He llegit quasi tot el llibre durant dos dies que he passat pràcticament sol, sense parlar amb ningú i sense sortir de la casa on em trobava. No ha estat pas la millor de les companyies. La sensació d’angoixa no m’ha abandonat en cap moment del relat. Ha anat accentuant-se i disminuint, com guiada pels temporals de l’Alaska que gronxa la narració. El vent de fora es feia sentir pel forat de la xemeneia que jo mantenia apagada. He hagut de posar música perquè el silenci no em generés encara més neguit del que em generava la lectura.”
La primera part, la veu d’en Roy, et connecta amb totes les pors que assetjen a les persones des de ben petites. La incomprensió, que durant la infància és un tràmit i durant la adolescència es converteix en una obsessió. Els desenganys de l’adolescent que torna a néixer i veu el món de nou. A través d’en Roy, David Vann situa l’adolescent en la situació que el fa més vulnerable. Aïllat de tots els estímuls i referents que li poden cridar l’atenció, en Roy es troba sol amb només un adult com a referència: el seu pare depressiu que, a més, li és absolutament desconegut. La força motriu d’aquesta part és COM ACCEPTAR LA REALITAT?
Aquesta part del text encara convida a certa ambigüitat, el lector preveu el desastre però en alguns moments de cal·lidesa broten petites senyals d’esperança.
Després, quan comença a parlar en Jim, la desgràcia ja està servida i la força motriu de la història és COM CANVIAR LA REALITAT?. A través d’en Jim s’exposa el drama adult. La mirada enrera que constata que res ha estat el que un esperava i que es té la sensació de que ja no queda més remei que donar-ho tot per perdut. La misèria humana d’en Jim ha tocat fons però ell no té esma per acabar amb la seva vida. En Jim fa mans i mànigues per sobreviure, debatint-se entre la redempció i la fuga. Però ves per on, finalment no és ell qui dicta el seu destí.
El text de David Vann està farcit de situacions extremes. La tensió de la trama es manté gràcies a la intensitat amb què l’autor transmet els estats d’ànim i les accions que duen a terme els personatges. I si bé és cert que la situació que es planteja pot semblar excepcional, el patiment és inherent a la condició humana, i el lector no pot més que sentir-se colpit per el que es troba en aquestes pàgines.
