Comentari llibre CLUB DE LECTURA

Club de lectura Cafè de les Lletres.
Una dona de fiar, Robert Goolrick, 2009.

La primera novel·la de Robert Goolrick ens descobreix un estil sobri i refinat, tant pel que fa al llenguatge com a l’estructura narrativa. Aquest expublicista nord-americà aconsegueix amb “Una dona de fiar” una mescla ben compensada de literatura clàssica i moderna. L’ambient inhòspit i obscur dels hiverns del “Middle East” de principis del segle XX acull la trama d’enganys, amors i redempció que viuen i comparteixen els personatges principals de l’obra.
No és tanta la diferència, sembla voler dir-nos Goolrick, entre la misèria humana que pobla el món rural i la que pobla les grans metròpolis. En Ralph Truitt s’ha pogut passejar per un lloc i per l’altre. Al cap i a la fí són les persones i no pas els indrets qui alberga el bé i el mal. No es pot fugir dels sentiments, de les emocions i dels valors que et conformen com a persona. No hi ha ningú que se salvi del seu passat. La vida ens acaba convertint en el resultat d’allò que hem viscut.
Els tres personatges principals de la novel·la ens són presentats com a persones fosques i dolentes. Persones que han mentit, que han fugit i que han traït a qui els ha obert el seu cor. Però tot i això, en un moment o altre, el lector acaba sentint simpatia o compassió per cadascún d’ells. La soledat d’en Ralph, el penediment de la Catherine o la ràbia de l’Antonio aconsegueixen captivar el lector en algún moment de l’obra. Aconseguint així que empatitzem amb actituds que, a primer cop d’ull, ens han semblat absolutament reprobables. Cadascún d’ells, al mateix temps, acaba assolint la redempció d’una manera o altra. La Catherine i en Ralph acaben estimant com mai a la vida haguéssin imaginat que serien capaços d’estimar. L’Antonio mor. Però mor, tot i que enfonsat en la seva pròpia maldat, havent assolit com a mínim una mica de consciència de la persona en la que s’ha convertit.
Quí és més o menys digne del perdó? Quí és més o menys responsable dels seus actes? Preguntes que, com molt bé sap l’autor d’aquesta història, no sempre es poden respondre:
“La Catherine va plorar per la fredor que ell podia arribar a demostrar. No era culpa d’ell. Gairebé res del que passa és culpa de ningú.” Pàg. 282.