diumenge, 20 de novembre de 2011

Comentari llibre CLUB DE LECTURA

Club de lectura Cafè de les Lletres.
Una dona de fiar, Robert Goolrick, 2009.

La primera novel·la de Robert Goolrick ens descobreix un estil sobri i refinat, tant pel que fa al llenguatge com a l’estructura narrativa. Aquest expublicista nord-americà aconsegueix amb “Una dona de fiar” una mescla ben compensada de literatura clàssica i moderna. L’ambient inhòspit i obscur dels hiverns del “Middle East” de principis del segle XX acull la trama d’enganys, amors i redempció que viuen i comparteixen els personatges principals de l’obra.
No és tanta la diferència, sembla voler dir-nos Goolrick, entre la misèria humana que pobla el món rural i la que pobla les grans metròpolis. En Ralph Truitt s’ha pogut passejar per un lloc i per l’altre. Al cap i a la fí són les persones i no pas els indrets qui alberga el bé i el mal. No es pot fugir dels sentiments, de les emocions i dels valors que et conformen com a persona. No hi ha ningú que se salvi del seu passat. La vida ens acaba convertint en el resultat d’allò que hem viscut.
Els tres personatges principals de la novel·la ens són presentats com a persones fosques i dolentes. Persones que han mentit, que han fugit i que han traït a qui els ha obert el seu cor. Però tot i això, en un moment o altre, el lector acaba sentint simpatia o compassió per cadascún d’ells. La soledat d’en Ralph, el penediment de la Catherine o la ràbia de l’Antonio aconsegueixen captivar el lector en algún moment de l’obra. Aconseguint així que empatitzem amb actituds que, a primer cop d’ull, ens han semblat absolutament reprobables. Cadascún d’ells, al mateix temps, acaba assolint la redempció d’una manera o altra. La Catherine i en Ralph acaben estimant com mai a la vida haguéssin imaginat que serien capaços d’estimar. L’Antonio mor. Però mor, tot i que enfonsat en la seva pròpia maldat, havent assolit com a mínim una mica de consciència de la persona en la que s’ha convertit.
Quí és més o menys digne del perdó? Quí és més o menys responsable dels seus actes? Preguntes que, com molt bé sap l’autor d’aquesta història, no sempre es poden respondre:
“La Catherine va plorar per la fredor que ell podia arribar a demostrar. No era culpa d’ell. Gairebé res del que passa és culpa de ningú.” Pàg. 282.