1Q84 Parts III, Haruki Murakami, 2011.
La última part de 1Q84 no sembla veure’s afectada pel que va succeïr al Japó poc després de la publicació de les dues primeres parts. Probablement es ser molt ingenu pensar que hagués pogut ésser d’una altra manera.
Però la obra seguexi creixent, no només en dimensió, sinó també en profunditat, vegem dos exemples:
-Personatges:
A la tercera part de 1Q84 hi trobem ja una primera gran sorpresa. Les dues històries que narrava Murakami es converteixen en tres. El tercer personatge en entrar en discòrdia és Ushikawa. Un individu que en les altres dues parts apareix amb un paper que podriem considerar quasi quasi ni secundari. Però és així, Ushikawa comença a prendre protagonisme en la dansa de la història i ho fa de manera brillant. Murakami aconsegueix, una vegada més, dotar de humanitat un ésser arrogant i despreciable. Una persona que fa engúnia només de mirar-la, de la qual ningú en vol saber res més, i que ha aprofitat aquesta condició per explotar al màxim les seves virtuts. L’evolució d’aquest personatge al llarg d’aquesta última part del llibre és significativa. Comença despertant tots els temors del lector. És viu i agut i sembla que el seu objectiu no se li pugui resistir durant molt de temps. Però a mesura que es va acostant a l’objectiu, també se’n va allunyant. Ell mateix va patint una transformació (no se sap si sota la influència de Fukaeri) en sentit decadent, que fa intuïr al lector que, per molt que s’acosti a Tengo i Aomame, mai tindrà prou força per impedir que ells es trobin i el desenllaç “feliç” arribi. A mesura que avança la història, les forces del mal flaquegen, a diferència de les forces del bé, que cada vegada prenen més força. L’evolució i la fi dels tres personatges reflecteix perfectament aquest procés.
Murakami continua mesclant amb criteri la contenció i la poesia asiàtiques amb la trepidància del thriller més occidental. Tots els seus personatges estan meticulosament construits. No hi ha cap “persona normal” en les seves històries, com segurament tampoc n’hi ha cap en les nostres vides. Tothom, absolutament tothom té aquell tret característic que el diferencia dels que l’envolten, i l’autor sap donar una personalitat molt definida als que participen de les seves trames. La Madame, Tamaru, Fukaeri, fins i tot les infermeres que es fan càrrec del pare de Tengo, estan definides magistralment i no presenten cap fisura en la seva definició com a persones.
-Argument:
Els dos mons que durant les dues primeres parts de l’obra s’anaven trobant esporàdicament, en aquesta tercera comencen a creuar-se amb persistència. Primer, el desconcert de Tengo i Aomame es manté. No entenen res, naveguen cadascú absort en la seva lluita, buscant-se mutuament però confusos i desolats. Però més endavant es comencen a intuir, es comencen a sentir. I el trànsit entre 1984 i 1Q84 (o a la inversa) esdevé un camí inevitable .
En les obres de Murakami es veu que aquesta relació entre els dos mons que crea es dona cada vegada de manera més reeixida i eficaç.
Jordi Vidal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada